Informació general

La vila d’Arbeca, situada a la comarca de les Garrigues, neix al peu d’un turó de 357 m d’altitud i creix al seu voltant. Actualment (2016), compta amb una població de 2.240 habitants.

Al cim del turó s’hi troben les restes de l’antic i poderós Castell dels Ducs de Cardona, que té el seu origen en una fortalesa àrab conquerida cap a la meitat del segle XII. La població s’anà construint arrecerant-se al seu entorn.

Al segle XVIII la propietat del castell és a mans del duc de Medinaceli, senyor d’Arbeca, qui va introduir a la vila – portant-la des de Palestina- la varietat d’oliva arbequina, a partir de la qual es produeix l’oli d’oliva de les Garrigues. La promesa d’un ral de brilló per cada olivera plantada n’impulsà el cultiu arreu de la comarca. Aquesta varietat està considerada com una de les millors del món, tant per la seva producció i regularitat com per la qualitat del seu oli.

Ja al segle XX, al bell mig del recinte historicartístic, format per les restes de muralla del castell i part d’una de les seves torres, s’hi construí el col·legi i el seu entorn s’ha cobert de vegetació.

Als peus del castell i fent un tomb per la vila, trobarem l’Església Parroquial de Sant Jaume, construïda durant el segle XVII i consagrada l’any 1686, que té una planta de creu llatina de belles i grans proporcions. Als carrers i places que l’envolten hi ha porxos, façanes de pedra i escuts heràldics, i racons poètics de regust medieval, com la cruïlla porxada de la plaça de l’Església amb el carrer de Sant Feliu, o bé els porxos de l’Esparter i del Duc de la plaça Major.

A 4 km de la vila s’aixeca, dalt d’un petit turó, la Capella de Sant Miquel, antiga església del desaparegut poblat de les Borgetes de Salena. És una capella romànica, de planta rectangular, d’una sola nau, protegida per tres contraforts majestuosos i il·luminats dèbilment per una original i artística finestra en forma d’espitllera. Els darrers anys s’hi han fet obres de condicionament i ha esdevingut un paratge molt atraient per passar-hi un dia d’esbarjo.

Caminant 2 quilòmetres en direcció a Juneda arribem a la Font de la Juliana, una surgència natural d’aigua excavada en el substrat argilós basal que brolla lateralment i de forma ininterrompuda. L’estructura, construïda entre els segles XV i XVI, consta d’una cambra coberta amb una esplèndida volta de pedra que, a més de mantenir-la neta, redueix l’evaporació i n’assegura el seu emmagatzematge. Aquesta font aljub d’obra civil és el reflex d’un temps en què l’aigua era un recurs escàs i la seva provisió obligava a esmerçar grans esforços per garantir-ne l’abastament. L’obra de picapedrer és molt acurada. Les obres de drenatge han permès recuperar-la i garantir-ne la conservació.

Al bell mig del poble s’hi troba un molí d’oli conegut com el Molí d’Argilés, un molí que s’ha pogut recuperar pràcticament tot sencer. Es troba en un recinte no gaire gran, però amb unes moles de pedra que impressionen. Possiblement és de principis de segle XIX, i les premses hidràuliques que s’hi afegiren són dels anys vint de la centúria passada. El molí deixà de funcionar després de la Guerra Civil.

Al nord-est del terme hi trobem la partida dels Vilars, topònim que recull, en aquest cas, l’existència de dos jaciments arqueològics: una vila romana sense excavar, pràcticament inèdita, i un poblat de la primera Edat del Ferro -fortalesa construïda pels volts del 750 a.C.- que arribà a l’època ibèrica fins al segle IV a.C., i va ser abandonada poc després del 350 a.C. La gent constructora del primer poblat s’hi va instal·lar durant la segona meitat de la setena centúria, potser cap al tercer quart, i van construir-hi els habitatges i el sistema defensiu que havia de protegir-les: muralles, torres i chevaux-de-frise, i més tard, ho van reforçar exteriorment. La fortalesa constitueix un conjunt arqueològic excepcional i únic al nostre país, que l’any 1998 fou declarat bé cultural d’interès nacional per la Generalitat de Catalunya. Des de 1985 s’hi realitzen anualment campanyes d’excavació subvencionades per la Generalitat, sota la direcció científica d’arqueòlegs de la Universitat de Lleida. Els resultats obtinguts són espectaculars.

També als afores, situada en un turó enfront de la vila, trobem les restes de l’Ermita de Santa Caterina, la qual sembla que és de començaments del segle XVIII. Actualment només queda de l’antiga Ermita un petit recinte amb una portalada de pedra, restes de parets, la llanterna i els peus de pedra per posar les creus quan es feia el viacrucis per Setmana Santa.